Història - Miralcamp

Vaya al Contenido
Una petita història de Miralcamp
Primers indicis històrics de Miralcamp
Miralcamp es troba situat a les terres de la plana d’Urgell, en un lloc privilegiat dalt del turó anomenat la Serra, des d’on es pot divisar tota la plana d’Urgell. Fins a l’actualitat, els coneixements històrics que hi ha de Miralcamp no permeten afirmar, avui per avui, l’existència de vida o d’un possible poblament en època prehistòrica. Això no implica que aquesta zona hagués estat inèdita o totalment desconeguda pels nostres avantpassats. Les investigacions dutes a terme en els seus indrets immediats evidencien restes materials que ens constaten l’existència d’activitat humana en llocs pròxims, al terme que actualment comprèn Miralcamp. Des del segle VIII, les terres lleidatanes es van veure envaïdes per l’element sarraí. Això va formar una mena de franja, terra de ningú, on no hi va haver un procés evolutiu en el conreu de les terres i la població. Cap al segle XI hi va començar a haver-hi una restauració cristiana a les terres entre el riu Segre i la zona de la Segarra. Els comtes i els seus bisbes ajudaren a fer aquesta tasca. A mitjans de la dècada de 1070, el comte Ermengol IV de Gerb assegurà la línia fronterera fins a Agramunt i Barbens, empalmant amb les posicions barceloneses de Cervera i Anglesola. L’empresa militar iniciada cap a l’any 1078 va permetre alliberar tota la ribera del Sió i el Pla d’Urgell, aquest avanç va permeté emprendre la repoblació de la plana d’Urgell en els seus dos sectors: Ribera del Sió i plana de Mascançà, al nord i al sud de la serra d’Almenara. Aquesta activitat organitzadora de nuclis locals es desenvoluparà, sobretot, al llarg del segle XII, després de la conquesta de Lleida per Ramon Berenguer IV el 1149, i és en aquesta època on trobem la primera notícia documentada de Miralcamp.
Primers documents on apareix Miralcamp
El 1172 els Termini antiqui Ilerde assenyalen la força o castell de Miralcamp (com Bellvís i Torregrossa) com un dels límits del terme de Lleida. La casa d’Anglesola fou la repobladora del lloc després de la conquesta cristiana i ja el 1182 Bernat d’Anglesola era senyor de Miralcamp. El seu fill Pere (I) d’Anglesola (mort vers el 1220), senyor també de Mollerussa, fou el fundador de la branca dels Anglesola dita de Miralcamp. En foren membres Berenguera d’Anglesola, abadessa de Vallbona en 1348-77, i Berenguer d’Anglesola, bisbe de Girona en 1384-1408. El seu germà Hug (II) d’Anglesola (mort el 1399) es casà amb Sibil·la, senyora de la baronia d’Anglesola (l’herència de la qual passà a la seva filla Constança, casada amb un Montcada-Aitona), i amb Elieta de Rocabertí, i Miralcamp passà a la filla del segon matrimoni, Magdalena, casada amb Felip Galceran de Castre Pinós. El 1365 el castell i lloc de Miralcamp pertanyia a la vegueria de Tàrrega.
Per matrimoni de la neta de Felip Galceran, Joana de Castre-Pinós, amb Berenguer Arnau de Cervelló, baró de la Llacuna, Miralcamp passà a aquesta família i, posteriorment, als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada-Aitona (segle XVII) i als ducs de Medinaceli, que mantingueren la senyoria fins a la fi de l’Antic Règim.
En la guerra contra Joan II sofrí diverses falconades quan el monarca dominava Tàrrega. El castell de Miralcamp era ja en ruïnes al segle XVI. La població sofrí després el bandolerisme, tan estès al Segrià des de mitjan segle XVI. El 1632 els comtes de Savallà tenien el lloc a crèdit dels barons de la Llacuna, senyors jurisdiccionals.
L’any 1787, el viatger Francisco de Zamora explica una curiosa manera de proveïment d’aigua dels pobles de la rodalia: “...se echa una muela de agua en la plana de Miralcamp, que llaman colador, por espacio de un mes, y marchándose por allí el agua, al cabo de seis meses, si llueve, o de mas tiempo, si es seco, empieza a conocerse la humedad, primero en el mismo término de Miralcamp y luego en Fondarella, Mollerusa, Sidamun, Palau, Bellvís, Poal, Bell-lloc y hasta el Segre ... Una fuente que hay en Miralcamp es el termómetro de esta operación pues va subiendo a proporción que se aumenta el agua subterránea, hasta que corre por la superfície y sirve también para regar”. Després de la inauguració del canal d’Urgell (1862) l’alcalde de Miralcamp envià un expedient a la Diputació de Lleida en el qual feia una reclamació a l’empresa del canal pels danys ocasionats a veïns i regants a causa de les filtracions d’aigua de les séquies.
Regreso al contenido